Molts paradigmes i concepcions apriorístiques hauran de canviar per front a les necessitats de desenvolupament econòmic de les nostres ciutats al s. XXI. Estem assitint a un dels canvis més radicals del model productiu. La globalització és un procés que está impregnant totes les estructures econòmiques i socials i hauren de conviure amb ell, i al mateix temps, ser capaços de donar resposta a la demanda d’ocupació de les persones en el llocs que viuen.
Les actuals polítiques de desenvolupament econòmic es rebelen incapaces, per insuficients, per afavorir l’activitat econòmica local. Calen noves polítiques i una més gran implicació i competencies pels nostres ajuntaments, es a dir, cal fer efectiu el principi de subsidiarietat.
Si bé fins ara, els ajuntaments comptaban amb la política urbanística com a eina per atraure i posar a disposició de les empreses sòl on fer efectiva la seva activitat, hores d’ara són necessaris nous instruments , i sobre tot, la coordinació de les autoritats d’un mateix territori per aconseguir que la seva oferta sigui atractiva i competitiva per les empreses.
Aquesta coordinació ha de tenir com a objectius estratégics l’establiment de xarxes de cooperació, de logística i de serveis avançats que per la seva complexitat i costos no estan a l’abast de la majoria de les ciutats.
Cal assenyalar que juntament amb aquestes necessitats del món productiu, avui les empreses, inclouen entre les seves demandes un entorn d’alt nivell de qualitat de vida, serveis i equipament pel seus treballador(e)s. D’altra banda, les empreses cada cop mésdemanen una formació especialitzada i permanent per fer front als canvis del processos productius.
Ja no val únicament posar a disposició de les empreses sòl als tradicional polígons industrials. Cal que l’oferta per atraure empreses es basi en la competencia i en la especialització.
Hem esmentat el principi de subsidiarietat, pèro cal precisar que ho fem des d’una doble vessant: la de la gestió més propera de les necessitats dels administrats, i d’altra, per posar en valor les potencialitats de cada un dels territoris. Així subsidiarietat i coordinació juntament amb més competencies esdevenen factors claus per al desenvolupament económic dels territoris, concepció que va més enllà del desenvolupament econòmic local, al qual també li pertoca facilitar i fer emergir un nou tipus d’activitats que tan sol es donen al seu àmbit, sobre tot, en el sector serveis.
Les autoritats locals s’enfronten, d’aquesta manera, a un doble repte: el de la coordinació de l’oferta del territori en lo que respecta a l’activitat productiva que sobrepasa el seu àmbit (producció de bens i serveis per a la totalitat del mercat) i al desenvolupament de les activitats del seu propi mercat de bens o serveis.
I tot aixó emmarcat en els condicionants de la globalització de l’economia, en la urgent necessitat d’aconseguir dissenyar un model atractiu i competitiu. En el mon d’avui hi ha dos models bàsics de competitivitat: el primer, basat en la producció intensiva de productes a baix cost, es a dir, minsos salaris i jornades interminables com a la Xina, i el segon edificat sobre l’excelència i el alt valor afegit dels productes, és el model de desenvolupament finés o suec. I en aquest terreny les autoritats locals tenem molt a dir i molt a treballar per posar a disposició de l’activitat económica els serveis d’alt valor afegit que demana la societat del coneixement: formació permanent, serveis a les persones, centres de transferència de tecnologia i coneixements, etc.
La complexitat és obvia, pero cal fer aquest esforç i trobar les eines que afavoreixen la cooperació i l’especialització, i defugir de les polítiques competitives entre territoris.
La societat del coneixement es basa en el treball en xarxa i el territoris han de ser nodos interrelacionats i cooperadors si no volem perdre el tren del progrés econòmic i social
